adopcion

Adopció. Influència en l'adult

Convertir en fill, a l’adoptat, significa , a més d’acollir-lo, ser capaç de fer-se’n càrrec de les seves necessitats i desitjos, que no necessàriament coincidiran amb els de la família. Cosa que no és diferent del que passa amb els biològics, perquè també hauran de ser adoptats, després de parits per convertir-se en veritables fills.

La història que el fill biològic, amb una relació suficientment bona amb els pares, registra a la seva ment, està feta de vivències amb tot tipus d’afectes, que ara saben que s’inicien durant l’embaràs. També afectes negatius, però que el fill tolera bé perquè el vincle genètic-emocional que l’uneix als pares és sostenidor.

El vincle patern-filial funciona, a llavors, com un escut protector contra els afectes destructius, els del nen i els dels pares. Aquest vincle no és fàcil d’aconseguir amb el fill adoptat, degut a que és un vincle que es troba afectat per la manca de contacte durant l’embaràs i posterior abandó, i a llavors no compleix la seva funció protectora.

A més, els pares adoptius poden tenir sentiments negatius cap al fill, sobre tot, quan el que esperen, és que sigui el fill ideal que mitigarà el seu narcisisme danyat per la seva incapacitat per tenir fills biològicament o per tenir fills sans.

La ferida del nen adoptat no és l’adopció, és l’abandonament. Que fa que no es pugui separar abandonament i adopció, perquè afecta directament al vincle i a l’autoestima. En el sentit que no va ser un bebè grat i va ser abandonat.

A cada família hi ha un mite sobre el seu origen, necessari per la caracterització de la seva singularitat, de la seva identitat familiar, és la novel·la familiar que es transmet de generació en generació. Cosa que no sempre es dona en les adopcions.

Els pares adoptius que han pogut elaborar els seus dols, podran anar informant al seu fill, en funció del grau de comprensió que aquest tingui a cada moment de la seva evolució. Informant sobre la doble vessant, uns pares a qui hi falta un fill i un fill a qui li falten uns pares. La veritat de la seva història anirà contribuint a la construcció de la seva identitat. Quan això no és possible, hi ha una impossibilitat de lligar i construir la història. Powell i Afifi ens diuen que les persones que han sigut adoptades que se senten segures a la seva adopció i tenen una comunicació oberta amb la seva família adoptiva poden ser més capaces de manegar la inserteça i el dolor.

El nen adoptat que no ha rebut informació de la seva condició, és un nen al que se li roba el que li pertany. És condemnat a començar la seva vida sobre l’ocultació d’una veritat. La no informació, dificulta la capacitat del nen i dels pares, de poder desplegar vincles de confiança que permetin introjectar bons objectes interns que seran els suports d’una bona estructura psíquica i una bona relació familiar.

Aquestes persones poden sentir ira cap els seus pares adoptius, depressió i poden tenir problemes de confiança en les seves altres relacions estretes.

Quan el fill adoptat no sap conscientment que és adoptat, ho sap malgrat tot, a nivell inconscient. Els psicoanalistes Abrahan i Törok ens parlen del terme síndrome del fantasma, es fa servir per indicar que algú porta en el seu inconscient una memòria o una informació que carrega la seva vida i no deixa viure la pròpia vida amb plenitud.

Els silencis farcits d’emocions poden tenir conseqüències nefastes, quan més s’intenta mantenir un secret, més queda registrat a la memòria i més pot apareix per lapsus i comportaments forçats. El que no es diu a una família sempre planejarà de forma amenaçadora sobre la mateixa.

És essencial que les persones estiguin preparades emocionalment abans de cercar els pares biològics, degut a que poden ser vivències intenses emocionalment. La preparació pot ajudar a reflexionar al voltant de les expectatives i de les possibles reaccions de les persones a qui es cerca, incloent el rebuig.

Borders et al. “La major part dels adults que han sigut adoptats, superen la vivència de l’adopció i són tant equilibrats com les persones que no han sigut adoptades”.

Malgrat tot, hi ha estudis que mostren que moltes persones adoptades pateixen dificultats en la construcció de la identitat i l’autoestima.

No fa massa vaig fer una teràpia a un noi de 37 anys, que havia sigut adoptat que em deia: “ necessito informació dels meus pares biològics. Si vull tenir fills, m’interessa saber a nivell genètic, malalties, etc.. No és per abraçar-me a la mare. Oh! Ets la meva mare! Si no, per saber perquè, d’on vinc i qui sóc”.

Evan B. Donaldson Adoption Institut, 2010. “ Les persones que han sigut adoptades, freqüentment no tenen la seva història genètica i mèdica. Aquesta informació pot ser important per diagnosticar i tractar condicions mèdiques de base genètica. Quan aquestes persones tenen plans de formar una família, també tindran necessitat de saber si hi ha algunes característiques genètiques que els seus fills puguin heretar.

De forma natural, a les famílies, s’acostuma a parlar del embaràs, naixement, primera infància.. Ell no va escoltar cap anècdota, va viure la injustícia de no saber, tota la família va assumir el tabú. Ciments inconsistents per sostenir el vincle familiar, que difícilment, a llavors, aquest vincle complirà la seva funció protectora.

A la teràpia ens vam proposar reconstruir la història, el mite familiar, tenint en compte que no seria del tot real però seria acceptat i compartit. Paral·lelament, vam treballar aspectes de l’autoestima i ansietats d’abandonament. Tractem el que ha viscut, el que ha patit, de com se sent, com a manera d’anar elaborant. Al llarg del tractament vam anar observant com el seu mon intern es va poblant mica en mica i cada vegada es va trobar menys buit i amb més ànim per afrontar la seva vida. Es va poder reconstruir una història familiar diferent de la que hi havia al començament del tractament. Ara és una novel·la familiar més complerta amb aspectes negatius però també amb aspectes positius.