madre-y-bebe

Psicoteràpia Mare Adolescent i Bebè

SESSIÓ CIENTÍFICA SEP i CLÍNICA 2015

Reconstruint la relació triàdica

A la maternitat adolescent es donen dos processos crítics simultàniament, l’adolescència i la maternitat, ambdós comporten canvis físics i psíquics,

També l’adolescència és un procés de separació-individuació en el que l’embaràs porta a un salt en la identitat.

L’adolescència suposa una crisi de identitat, període de transició de la infantesa cap a la joventut. Encara no es té accés al sentit de identitat pròpia que es necessita per tirar endavant a la vida. Cal trobar la individualitat en el desenvolupament de la identitat. S’ha d’aconseguir delimitar un territori de intimitat pròpia, però també de solidaritat amb l’altre. És una tasca difícil, degut a que el passat és a punt de desaparèixer amb la pèrdua del refugi familiar i el present és ple de canvis i es fa menys previsible.

L’embaràs i el part representen una crisi evolutiva. Un moment de reorganització psicològica, una oportunitat d’enfortiment, si es supera, permet organitzar-se d’una altre manera. Es dona un canvi de identitat, la noia ja no és la filla de sa mare, és una mare com sa mare. L’embarassada té una receptivitat més gran, es troba més en contacte amb ella mateixa i també envers la relació. Transparència psíquica.

El que ens ocupa avui és la teràpia d’una mare adolescent i la seva bebè. Teràpia que té unes característiques especials, degut que són dos períodes de gran similitud.

El filòsof francès Jean Jacques Rousseau defineix l’adolescència com un part, diu que en el primer part neix un bebè i en el segon un home o una dona”

Marie Rose Moro ens diu que els bebès i els adolescents tenen molts punts en comú. Són les etapes més vulnerables als traumes degut al període de transició en el que viuen i de la seva gran ebullició psíquica (el desenvolupament psíquic precoç dels bebès i les construccions identitàries intenses dels adolescents). Tant uns com altres son els més dependents del seu entorn, de la mirada de l’altre, de les projeccions que rep de les persones significatives per a ell.

S’expressen els dos intensament i en gran part mitjançant el cos.

En aquest cas s’afegeix un entorn familiar precari, el que fa que mare i filla estiguin en situació de risc. També es cert que el fet de no tenir la contenció de la família i haver de viure a una centre maternal té la seva part positiva. Una centre maternal ofereix un espaï de convivència que afavoreix la integració mares-nens. El grup ajuda a la construcció de la identitat adolescent. El fet de conviure amb altres mares adolescents amb fills, les ajuda a no sentir-se soles, diferents, etc..

Ens plantegem fer una teràpia amb mare-bebè. Tenim en compte aquesta situació de intensitat emocional doble de la mare que permet una gran permeabilitat psíquica i possibilita fer un treball psicoterapèutic, oferint un espai de contenció. Transparència psíquica

Una de les coses que ens diu Marie Rose Moro és la necessitat de passar per la creativitat artística per accedir al que és propi de l’adolescència, és a dir una necessitat de buscar en sí mateixos.

Pensem que potser l’embaràs d’aquesta noia té a veure amb aquesta necessitat, mitjançant la creativitat, de buscar en si mateixa.

Tenim present el que ens comunica l’Equip d’Atenció al Menor Infractor de FHSPC, al seu llibre Adolescència i Transgressió. Que ens diu que: Fer-se càrrec d’un fill a l’adolescència complica la construcció de la identitat en aquesta etapa. La qual s’haurà de reorganitzar tenint en compte els aspectes regressius normals o patològics que la incipient maternitat pugui estimular a una etapa de creixement. És essencial tenir cura dels aspectes infantils perquè no quedin hipotecats, temporal o definitivament degut a la cura de la criatura, permetre que s’elabori el dol d’una part de la seva adolescència, a la qual haurà de renunciar.

El cas que presentem l’hem portat a terme les dues en co-teràpia, durant un temps breu però intens (8 mesos a sessions setmanals), procés on hi ha hagut una mobilització d’ansietats i defenses, amb una resposta dinàmica que ens ha portat a una reflexió sobre les possibilitats i límits de la psicoteràpia pares-bebè. Qüestió que hi tornarem més endavant.

Es tracta d’una intervenció en una situació de crisi degut que s’acaba el període d’estada al centre maternal on viuen: la mare té 17 anys, en farà 18 d’aquí 5 mesos i la poden separar de la seva bebè de 15 mesos. Ella, encara no es pot fer càrrec de la filla i no té uns adults que les puguin acollir.

Hi ha una realitat externa angoixant, per la gravetat de la situació, la premura de temps i la pressió institucional. No hi ha temps. El centre on viuen mare i filla té una tendència a la expulsió i evacuació. La mare freqüentment rebutja i és rebutjada.

Descriurem el procés destacant algunes reflexions que es desprenen del mateix. Presentem dos entrevistes preliminars i el procés del desenvolupament en dues etapes.

Primer capturant la necessitat inconscient i processant la demanda, en segon lloc el curs del tractament implica la construcció d’un espai continent per les ansietats de la mare i el bebè, i també la presència del pare i el tercer objecte. A la sessió final veurem com la mare re-interpreta la ràbia i compren que és una emoció que es pot fer servir per sentir, comprendre, pensar i actuar.

INTRODUCCIÓ:

La família està composada per: mare, Ana; pare, Miguel i la bebè Misy. Ni els avis paterns ni els materns poden responsabilitzar-se de la nena.

L’Ana té 17 anys i la bebè 15 mesos. Viuen en un centre maternal. L’Ana és de la República Dominicana i és filla de la tercera parella de la mare. El pare de la bebè, Miguel té un ordre judicial d’allunyament degut als conflictes entre ells com parella.

El pare és un noi de 19 anys, d’origen sud-americà que emigrà amb la seva família a Barcelona, durant la seva latència. Observem que pateix sobrepès i mostra una actitud passiva. No treballa ni estudia, té qüestions pendents a Justícia Juvenil, caldrà que porti a terme un treball comunitari en breu. Ve a les sessions i s’implica amb dificultat. Hi serà a les sessions com un acompanyant absent-present que ve amb la mare i la filla fins a la consulta de l’hospital, però desprès se’n va al bar a esmorzar durant el temps de la sessió i les espera fora la majoria de les vegades, com una manera de situar-se en la relació passivament i auto-marginant-se.

L’Ana ha viscut una severa carència i abandonament, se sent enfadada i amenaçada. Tenim en compte el que ens diu Lebovici : “l’inconscient de la mare, constitueix el primer mon que se li ofereix al bebè i això, porta a vegades, a la patologia. Aquesta comprensió ens porta a les paraules de Selma Fraiberg 1980, a contactar amb una part inconscient de la ment del bebè i detectar la seva influència dels “ghosts in the nursery”. El que s’ha anomenat els fantasmes a l’habitació del infant.

Desitgem mostrar com intentem anar construint un espai continent terapèutic, front al funcionament projectiu-expulsiu, per afavorir l’ampliació de l’espai mental de la mare per atendre i captar les necessitats de la bebè i com es va obrint la relació de dos a tres.

Pensem amb Norman 2001: la interacció terapeuta-bebè pot ser capaç d’activar i recuperar aquelles parts del mon intern del bebè que han quedat excloses de la contenció i poden ser favorables per una vitalització del trastorn emocional que a llavors, pot ser tractable a través de la relació mare-bebè.

Estem front dos edats tant de la bebè com de la mare que la plasticitat i capacitat de canvi són úniques al llarg de la vida i determinants perquè es puguin produir modificacions en la relació. Transparència psíquica

INC

CAPTEM LA NECESSITAT INCONSCIENT

L’Ana i la Misy van ser derivades a la Unitat, amb la demanda de valorar si la mare es pot fer càrrec de la seva filla. Viuen en un centre maternal desde els 2 mesos de la nena, després del fracàs de la convivència amb els avis paterns. Els educadors i l’EAIA plantegen que la mare no està atenta a la seva filla.

L’Ana és filla de la tercera parella de sa mare. És la petita d’una fratria de 5 germanes amb les que ha tingut poca relació. La seva mare pateix alzeimer des de que l’Ana tenia 12 anys, moment en el que començà a faltar a l’escola i a vagar pels carrers. El seu pare és un pare absent, va i ve del domicili familiar. L’Ana mai acceptà el control dels Serveis Socials i durant l’embaràs va rebutjar l’avortament que se li proposava, manifestant que volia tenir la seva filla. Evità les entrevistes amb serveis socials, però als 2 mesos de néixer la Misy, acceptà l’ ingrés al centrematernal, ja que sentia que necessitava ajut temporalment.

El pare és present a la ment de la mare i de la filla. Creiem que es tracta d’un aspecte sa de no voler excloure’l. Malgrat el que senyalem, la implicació d’ell ha estat escassa.

A la primera entrevista mare i filla es presenten puntualment, s’asseuen al centre del matalasset, la nena enganxada a la mare.

La Misy és una nena grassoneta, amb uns ulls i cabells molt negres. La mare és prima, de pell fosca, porta el cabell recollit molt tibat amb una cua.

La mare ens diu: “ No se porque tengo que venir! Estoy harta de tanta cosa!

Mostrem les joguines a la nena i els hi diem que aquest espaï és diferent al que coneixen. La nena manifesta interès per les joguines, amb la mirada, però continua enganxada a la mare, immòbil.

La mare pregunta quan de temps haurà de venir, fent saber que ho farà en contra de la seva voluntat. Sentim intensament la seva indignació i ràbia. Mentrestant, la Misy mira de nou les joguines i la mare li diu: “coge la pelota”. La nena agafa els cercles i el pal, i comença a enfilar-los.

Ens interessem per la vida que porten i la mare diu no haver-se sentit mai ajudada per ningú.

L’Ana mostra una actitud desafiant, se sent atacada, des valoritzada, pel fet d’haver de venir a fer una teràpia amb la seva filla. En un moviment d’ identificació projectiva es dedica a desvaloritzar el que rep del centre maternal, on viuen i l’espaï terapèutic que li oferim. La seva relació interna també es projecta en nosaltres.

Respecte el centre diu que els donen menjar caducat i que les educadores no funcionen bé amb la seva filla. En lloc d’educar-la, li diuen que la nena no s’en assabenta i la consenteixen.

Desplaça al centre el que ella va sentir amb els seus pares. El menjar, que és una cosa bona i és útil per créixer, pot trobar-se en condicions dolentes i fer emmalaltir. Es consenteix en lloc d’educar.

Mentre, a la nena li cau un cercle que se’n va rodolant fins l’extrem del despatx. Se’l queda mirant. La mare li diu que el vagi a buscar. La Misy s’aixeca i es queda immòbil enganxada contra la paret, de cara a nosaltres. Seria, desafiant. La mare insisteix : cógelo!” es produeix un ambient tens. La nena enrabiada i seria ens mira desafiant per veure si confirmem l’actitud de la mare. Sembla difícil mantenir el desafiament amb aquesta intensitat tanta estona. Es fa un silenci i nosaltres diem que sembla que costa fer el que la mare li diu. Quan sent que les terapeutes donen suport a la mare, va a buscar el cercle, el porta i continua el joc. La mare alleujada li diu que no es deixen les coses tirades però també li fa mimos.

La mare es va identificant amb nosaltres i explica que la van educar com de bojos, el de menys eren els crits, la seva mare la perseguia amb l’escombra. La nena crida i s’inquieta, la mare ens diu que és igual que ella , si no té el que vol s’enfada. Li preguntem si li agradaria canviar això i ens diu: “ no sé….siempre ha sido así!.”

S’acaba l’entrevista dins la confusió : ser ajudada la converteix en incapaç. El que és bo, ser ajudat per créixer, és viscut com dolent.

L’Ana ha crescut en una família amb forts mecanismes expulsius i sense capacitat de pensar. No ha trobat un espai contenidor i se sent desesperada, esquerpa i rebutja qualsevol nova relació i al mateix temps molt necessitada. La sentim sincera i en guàrdia front el que és desconegut però al mateix temps pot posar paraules a la seva desconfiança i el seu malestar.

A la segona entrevista, només arribar, la mare pregunta quan de temps haurà de venir i la nena es posa a jugar amb els cercles i el pal, va enfilant els cercles en el pal, després buida un cub de roba i se’l posa al cap i juga a caminar sense veure res. Se’l treu, ens mira i riu. La mare està pendent de protegir la seva filla durant el joc i també ens parla dels conflictes amb els seus pares. Explica com li afectava quan li canviaven alguna cosa de lloc. Li parlem de la seva fragilitat, que qualsevol canvi era una amenaça. Assenteix i diu: “yo estaba fatal. Ahora tengo que ocuparme de mi hija. Mi padre habla a gritos y mi madre dice que la asistente social viene a quitar los niños. No entienden tal como hablan los profesionales y ellos no saben hablar de otra forma.

Ens parla de la seva parella, pare de la Misy, de la relació esporàdica que té amb ell i també de la possibilitat que els avis paterns es facin càrrec de la nena, encara que l’Ana desitjaria viure independent. Li parlem del conflicte dependència-independència- La Misy agafa la bossa de la mare, aquesta la renya i la nena diu: no! i plora. La mare comenta: “me carga hasta que no puedo más y chillo”! Li expliquem a la mare que el que ella pensa que és una reacció de rebuig, en realitat és un desenvolupament saludable de la nena.

Porta la preocupació de no poder calmar el plor de la Misy i pensem que tampoc pot calmar el seu propi plor. Pot parlar del seu patiment i pot connectar amb el terror a la repetició de la seva història. Quan se li ofereix un espai, al començament ho sent com invalidant però molt aviat pot expressar la seva angoixa front a la repetició de les rebequeries de la seva filla, que ella no pot controlar. Ens diu: “ yo quiero ocuparme de mi hija, pero hay momentos que me cuesta. Cuando Misy dice que no a todo, me voy cargando hasta que no puedo más. Cuando siento que estoy a punto de explotar, la dejo en la cuna y me voy hasta que se calma”. Valorem que expressa una preocupació per les rebequeries de la seva filla i per el seu creixement. Al final de l’entrevista fa una demanda angoixada d’ajuda per canviar aquesta situació que sent impossible de manegar i la desespera.

Vol educar la seva filla d’una altra manera, que pugui rebre el que ella no va rebre. Li preguntem a l’Ana en què pensa que la podem ajudar i ens diu que en les rebequeries de la seva filla perquè no sap com fer i li recorda les rebequeries que ella mateixa feia de petita i no vol que la seva filla passi pel mateix. Espontàniament fa un vincle entre la seva pròpia història i el creixement de la seva filla, passat-present per evitar les repeticions inconscients.  

Amb això, podem sentir la necessitat inconscient i processar la demanda. El que vivia com persecució es va transformant cap a el que pot arribar a ser un espai continent. La mare ens comunica la seva necessitat i al tractarla com focus de la nostra teràpia, sent la possibilitat de rebre ajut, en lloc de sentir persecució i separació. Intueix que li oferim un espai que li permetrà créixer i accepta la proposta de psicoteràpia setmanal mare-bebè. L’Ana assumeix el compromís i acudeix regularment a les sessions.

CONSIDERACIONS I REFLEXIONS A L’INICI DE LA PSICOTERAPIA

Ens plantegem la teràpia com un àmbit on hi ha accés a l’espai mental, a poder observar i pensar el que passa, a comprendre les ansietats i sentiments i a integrar en lloc de descarregar i expulsar.

Un dels objectius de la teràpia familiar és interrompre la repetició patològica dels patrons transgeneracionals. Tenim aquí una reconversió que està directament relacionada amb l’espai contenidor i una disposició de la mare connectada amb el seu patiment i la seva motivació que ajuda a establir l’aliança terapèutica.

Podem connectar amb el dolor i patiment de la seva infantesa mitjançant el seu propi relat: Va créixer a base de crits i baralles a la seva família, va estar molt al carrer des de la pubertat, ens diu: “me perdía por esos mundos”. Tenim present una cita de Selma Fraiberg (1987), “l’accés al dolor i al patiment infantil és una eina poderosa per desterrar els fantasmes i prevenir la compulsió a la repetició en la transmissió transgeneracional. Si els pares poden recordar, reviure i elaborar l’ansietat i patiment de la seva infantesa a l’espai terapèutic, els fantasmes desapareixen, i els pares angoixats poden arribar a tenir una cura protectora envers els fills, en lloc de repetir els seu propis conflictes del passat”.

 

PROCESSAMENT DE LA DEMANDA

A la primera sessió de teràpia ens porta al pare “para que también aprenda a hacer de padre de su hija” Ana sent que vol aprendre a fer de mare i posa en evidència que ella sola no pot, que necessita ajut. Veiem com al disminuir la projecció augmenta la persecució interna.

Aviat la Misy s’impacienta , se’n va al racó i es tira a terra, plora i pica de peus. Es dona cops amb el cap contra la paret. La mare diu que ho fa per cridar l’atenció i no li fa cas. M’acosto a la Misy tot dient-li que avui tenim una situació nova i difícil. Misy mira i escolta. Tot seguit la mare s’apropa i la calma. Llavors el pare rivalitza amb la mare per agafar la nena i aquesta el rebutja. El pare explica que tot es molt costós i difícil, es justifica de no poder fer res. L’Ana respon i manifesta la seva necessitat de no estar sola a l’hora d’educar la nena. Al mateix temps, ens pot dir que a vegades sent que són com dos nenes, com si fossin germanes, diu. D’aquesta manera connecta amb els seus aspectes infantils amb la seva dificultat de tolerar la frustració.

L’Ana para atenció en com es comporta la Misy i com reaccionem amb les coses que fa la nena . Ens identifiquem amb la forma de treballar de Lebovici: dirigir-se directament al bebè, iniciant un intercanvi lúdic amb ell, buscant captar en el discurs parental “els mandats transgeneracionals inconscients”.

En aquesta sessió Ana reconeix que ella sola no es pot fer càrrec de la filla, el que interpretem com un insight. Necessita suport i saber que el té. Reconeixem la seva necessitat de créixer per fer plenament de mare.

Apreciem que l’Ana es troba frustrada i sent ràbia per la situació que ha de suportar. La Misy rep aquestes projeccions de la mare i reacciona amb rebequeries, es tira per terra, es dona cops contra la paret, però també, busca un racó que li proporcioni contenció, intenta donar-se el que li caldria rebre i no obté. Com diu Esther Bick “el dolor es converteix en el focus d’excitació somàtica al servei de mantenir la coherència del self.

Valorem que hi ha un dèficit en la funció de rêverie que descriu Bion, i una dificultat en quan a la relació continent-contingut, amb la presència de la projecció del malestar de la mare cap al bebè.

A les primeres sessions, l’Ana centra el seu interès en l’educació de la filla, amb una gran necessitat que creixi ràpid, i aprengui moltes coses. Manifesta por que s’estanqui i no progressi.

Explica que la seva filla fa més coses de les que li correspon per l’edat que té. Es mostra satisfeta de com l’ ensenya. Informa que ella no va rebre cap tipus d’educació “a mi, me educaron como de locos”. L’Ana vol creure que ella actua d’una forma molt diferent a com van actuar els seu pares. Encara que també ens pot manifestar que ella desitja ocupar-se de la seva filla però que hi ha moments que li costa perquè sent que la nena es col·loca amb una actitud de desafiament. Observem com ella no pot suportar el “nos” de la nena perquè ella, com nena, no pot suportar els “nos” dels adults.

L’ Ana desitja que la seva filla no pari de fer progressos i això la porta a un tracte exigent. Es que per l’Ana, cada cosa que aprèn a fer la seva filla, significa que ella és bona mare? L’Ana ens diu que ella explica les coses a la Misy perquè ho comprengui i senyala que no funciona a cops i crits, sense pensar en el que fa. Això li confirma que no actua com els seus pares?

Hi ha situacions que ens informen de la gran inseguretat que sent com a mare de la seva filla. S’aferra a un funcionament super-joic que no acaba de servir.

Observem un fràgil moviment en que mare i filla poden començar a comunicar-se i es percep comprensió entre elles. La Misy és capaç de tolerar millor les frustracions i disminueixen les rebequeries. L’Ana dona, rep i pot començar a fer-se càrrec dels seu propis aspectes infantils. Al mateix temps, observem que la nena està més comunicativa i alegre.

L’Ana imagina, fantaseja ser acollida amb la seva filla, a casa dels avis paterns, però aquests renuncien i aquesta possibilitat s’esvaeix. Es repeteix de nou la vivència de no tenir qui es faci càrrec d’ella. Desemparada, com als 12 anys, sense un adult que estigui pendent d’ella. El pare es retira i deixa d’acompanyar-la a les sessions. Falten 3 mesos per cumplir 18 anys i se’n haurà d’anar del centre. No té un lloc on anar amb la seva filla. Si tingués un bon comportament, adaptat a les normes, potser li allargarien l’estada, tenir una mica més de temps perquè no la separin de la seva filla.

El seu futur està en entredit és tan insegur! Li poden retirar la filla. Contratranferencialment sentim que les sessions esdevenen feixugues i dures, la situació externa és preocupant, es troben desprotegides.

És un moment delicat, el centre no veu capaç a l’Ana per fer-se’n càrrec i encara no hi ha un adult responsable i compromès.

CONTACTE AMB SENTIMENTS DOLOROSOS

Aviat l’Ana arriba deprimida i trista. Silenciosa. La Misy s’apropa a la mare i mirant-nos diu “papà”. Senyalem com sent l’absència del papà i com això afecta la mare. La Misy ens escolta, agafa els cubs apilables, les bosses i ho porta tot cap a la mare i s’instal·la entre les seves cames, amb les joguines. La mare no reacciona ni fa gest de jugar. La Misy es posa el telèfon de joguina a l’orella i mira a una terapeuta, que li diu : “te quieres comunicar, recordando el juego de otros días”. L’Ana sent la trucada i comença a reaccionar i comença a col·laborar en el joc. També pot comunicar amb nosaltres i ens diu que no pot comptar amb la família del pare de la nena. A mida que acollim el seu dolor i preocupació la mare és més capaç de jugar amb la nena, que jugar a fer taaaat! I quan va vers la mare, aquesta la rep amb els braços oberts i l’omple de petons. Senyalem com dins la comunicació es retroben, es recuperen i apareix la tendresa.

A les sessions següents surt la ràbia, el no voler pensar, l’ interès per marxar. Ana vol llibertat i mentre ho diu, la nena es dona cops de cap varies vegades al front amb el canto de la taula i va a buscar consol amb la mare en repetides ocasions. Senyalem aquesta situació d’atacar el cap i la ment, d’atac al pensament. La mare pot, llavors, acollir la seva filla a la falda. Estableix un joc de fragmentació- trossos de nena: agafa el braç de la nena i diu: “este es el brazo de la mamá”!, després amb les cames, després amb el cul: “el culo de la mamá”. Ens diu que si perd a la seva filla, ja la recuperarà ! Fa un moviment de fugida, moviment esquizo-paranoide, en el que no vol saber res, no vol que li expliquin res, no vol continuar al centre maternal. Li interpretem que es troba en una situació difícil, en part per no voler pensar, volent evitar aquest patiment actual pot trobar un patiment encara més gran.

Es manifesten ansietats paranoides i por a no poder-se contenir. Se sent provocada per les educadores perquè exploti i si ho fa, tem que li prenguin la nena. L’educadora comunica que és esquerpa i que ” en lloc de parlar, borda!” No confia en ningú. Li molesta la proximitat. Mentre expressa aquest malestar a la sessió no pot estar receptiva als jocs de la nena. La Misy va a seure al peu d’una terapeuta i aquesta li fa el joc del tatanet, mentre li canta la cançó. La qual acaba amb un fort salt que provoca el riure de la Misy. Llavors, la mare pot començar a connectar observant i aproximant-se. Mentre tenim la fantasia de ser una família acollidora per la Misy i l’Ana. Interpretem les ansietats paranoides que viu la mare com a pors a perdre-ho tot i fer malbé tots els esforços fets fins ara. L’Ana parla llavors d’uns pares incapaços, desemparats, dolorits, que viuen en un cul-de-sac.

Es que l’Ana també es troba en un cul-de-sac? Pot tirar endavant la seva vida? S’identifica amb els seus pares? Es pot identificar amb les terapeutes?

L’Ana està a punt de fer 18 anys i segueix obstinada en la seva posició. Sembla que no pot pensar però, una sessió més tard recapacita i demana ajut. Ha parlat amb la directora del centre, demanant que li perllonguin el permís d’estada uns mesos fins acabar el curs i al mateix temps ha buscat ajut amb les seves germanes. La més gran, que viu a Mallorca, està disposada a acollir-les, fent-se responsable de la petita. Els Serveis Socials hauran de valorar-la.

 

FOMENTEM L’OBSERVACIÓ I LA COMPRENSIÓ

L’ Ana començar a tenir cura d’ella mateixa i a prendre iniciatives. S’integra més al centre i gaudeix de les activitats. A una sessió explica que va anar al chiquipark amb les educadores i companyes i diu: “Me lo pasé muy bien, me tiré por los toboganes con Misy y también me tiré yo sola por todos lados porque una educadora se quedó cuidando a mi hija.” Mentre explica això la Misy s’ha tret els mitjons i juga a ficar-los a un recipient. Observem que quan la mare està continguda, la nena també està continguda. Entenem aquest joc com una dramatització de la nena que mostra com l’experiència de contenció de la mare es converteix en contenidora per la nena. El fet que l’Ana estigui més en contacte amb el seu patiment i amb els seus aspectes infantils afavoreix més contenció d’ella mateixa i de la nena, alhora que li permet disfrutar de les activitats i del grup.

L’Ana, en aquests moments, pot reconèixer espontàniament que l’espaï de teràpia li serveix. Ens diu: “ Aqui es un sitio de tranquilidad, de sentir cosas distintas del centro, de poder pensar en mi misma y me escuchais.”

Al llarg del procés observem com l’Ana es va refent, pot jugar amb la seva filla d’una forma més propera. Apareixen a les sessions amb més freqüència els manyacs. La mare fomenta les carícies en la relació amb la seva filla. En una sessió, la Misy es posa sobre la falda de la mare i demana pessigolles. Estableixen un joc: l’Ana fa pessigolles i immediatament li demana una abraçada a la Misy. Si l’abraçada és curta, les pessigolles són curtes, si és llarga, les pessigolles són llargues. La Misy fa riallades. Es respira tendresa i alegria.

Observem una evolució clara de com l’Ana es viu a ella mateixa com a mare. Es mostra satisfeta que la seva filla estigui més viva, amb un bon estat d’ànim. No posa l’accent en que sàpiga fer més coses de les que li correspon. Detectem una vitalització de la relació que permet que el trastorn emocional ara pugui ser treballat mitjançant la relació mare-bebè.

 

En aquesta segona etapa, es fa més palès, com podem observar i anomenar, els moviments expulsius de la mare a la sessió i mostrar-li com mimèticament la Misy s’identifica amb ella i comença a fer gestos expulsius, fins i tot amb els elements de joc que li agraden. Aquests moviments exasperen a la mare. L’Ana no pot ser acceptada ni continguda i la nena, identificant-se amb ella, fa el mateix. Les nostres intervencions van dirigides cap a metabolitzar aquest malestar que necessita ser pensat. Mostrem a la mare el moviment de la seva filla lligat al seu. Poder sentir, pensar i contenir per no vomitar i expulsar.

La nena imitant aquesta comprensió s’identifica amb la mare i comença a ser una senyal de progrés per modificar el cercle generacional. Separació-abandonament-ràbia.

Al mateix temps es pot acostar a les seves dificultats i comunica que té problemes per dormir. Diu que és perquè la Misy té malsons, i no la deixa dormir. I els malsons de l’Ana? Anar a viure a un lloc desconegut, amb gent poc coneguda?

Preguntem a l’Ana per els seus projectes. Ens pot dir que ha parlat amb la germana però encara no sap quan aniran a Mallorca.

Interpretem el dolor que representa marxar, perdre el centre, anar a un lloc que no coneix i no sap el que es trobarà. L’Ana al començament posa expressió d’indiferència i al cap d’una mica pot dir que és cert, que trobarà a faltar a la seva educadora amb la que ha establert un bon vincle.

Al final de la sessió, al moment de recollir i posar-se la jaqueta, la nena comença a dir que no i fa una rebequeria que la mare no pot controlar i ens diu:”¡veis como se pone!”

L’Ana no pot acomiadar-se, pot exercir el seu rol de mare però en determinats moments, quan la situació la supera emocionalment, llavors, no pot fer servir les seves capacitats.

Expliquem a la nena que necessita temps per acabar el joc i poder acceptar que se’n va. Necessita temps i comprendre la separació fins el proper dia. Sentim que la mare no pot pensar ni pot posar paraules i es desespera perquè espera obediència immediata.

Mentre li anem parlant, la nena es calma i pot acceptar la segona vegada que la mare li proposa que es posi la jaqueta.

Els parlem de com el dolor de la separació les posa en tensió a les dues, tant quan en parlem com quan cal separar-se com ara.

Quan l’Ana està estressada no pot pensar o renúncia a fer-ho i recorre a imposar, sense tenir en compte el que pugui sentir la seva filla. La Misy actua les ansietats de la mare que nosaltres senyalem i descrivim. Al nostre treball terapèutic veiem que quan falla la funció continent de la mare, el bebè actua la ràbia.

En aquest moment veiem com busca l’ajuda del tercer objecte, la terapeuta que actua com catalitzador en la relació mare-bebè. “¡veis como se pone!”. D’acord amb Norman 2001, l’afecte del bebè connectat amb necessitats insatisfetes i amb el rebuig de la relació amb un objecte absent i frustrant podrà ser portat al aquí i ara de la sessió i funcionarà com un poderós recordatori de rêverie i contenció, per la mare.

 

EVOLUCIÓ I CONCLUSIÓ

En una sessió l’Ana explica amb una mica de vergonya que quan està enfadada o no sap com fer, es tanca a l’ habitació i parla amb la seva imatge al mirall, deixant anar paraulotes. Així, mica en mica, diu que va sabent, ella mateixa, que és el que ha de fer. Aquest diàleg en front el mirall, ho entenem com un diàleg intern projectat, on l’Ana busca una mare interna que l’ajudi a pensar i que li digui el que ha de fer.

L’Ana fa amb la seva filla, com la” mare” del mirall fa amb ella. Educar-la en lloc de deixar-la al bressol plorant. Les seves rebequeries com expressió de l’abandonament poden ser més evidents quan són reflectides al mirall. Mirant-se a ella mateixa al mirall, ens fa pensar que l’Ana es critica: “¡veis como se pone!”

Winnicott ens diu que: “ quan el bebè explora la cara de la seva mare, el que, el bebè veu és a si mateix…. La mare mira al bebè i el que la seva cara expressa està en relació directe amb el que ella veu”

Winnicott diu que Francis Bacon força a través dels seus quadres la discussió entre la cara i el self mitjançant. Mirar les pintures de Bacon és com mirar-se en un mirall i veure-hi les nostres pròpies afliccions i les nostres pors de soledad, el fracàs, l’ humiliació, la vellesa, la mort i la amenaça de catàstrofe innombrable.

Fem la hipòtesi que l’Ana va tenir, a la seva primera infantesa, una mare o germana amb alguna capacitat contenidora, abans que la mare emmalaltís i que actualment, reviu aquesta relació en la maternitat i a la teràpia. Això li permet fer una transferència d’algun objecte continent.

La reaparició del pare en alguna sessió permet a la mare observar-se i observar la relació, prendre consciència de la situació d’ell i d’ella, amb projectes diferents, sense un recolzament mutu. El moviment de negació i d’idealització es desfà ràpidament. L’Ana ens comunica que sent que ha trobat en la teràpia un espai que valora, on es pot sentir continguda i ajudada ( viu l’ajut ara com una cosa bona). Sent que la psicoteràpia significa realment ser mira’t i existir veritablement.

 

SESSIÓ FINAL

Mare i filla arriben 15 minuts tard. L’Ana està seriosa, explica que han esperant al Miguel però aquest no ha aparegut. La fem adonar-se del estat de contrarietat en que la posa.

La Misy juga entretinguda introduint figures geomètriques al forat que li correspon d’un recipient. Es mostra alegre i s’observa que gaudeix amb el que fa.

30 minuts tard, arriba Miguel.

La Misy no s’immuta. Continua el joc però amb expressió seria. L’Ana dona mostres de malestar degut al comportament d’en Miguel.

Comentem que sembla que la mare està enfadada i la Misy connecta amb l’estat de la seva mare i també està enfadada perquè el pare ha arribat tard. Verbalitzem aquesta observació.

En Miguel demana a la nena que vagi amb ell. La Misy respon:- no. Segueix amb lo seu. Al cap d’una estona, la nena es dirigeix cap a la mare i es queda amb ella. Es fa un silenci feixuc

El pare informa que s’ha endarrerit perquè s’havia de posar crema. Diem que amb aquest retard, potser també comunica que hi és temporalment, que no es pot comptar amb ell. Respon llavors en un to i mirada agressiva diu: “ no sigas por ahí, no te confundas, yo no estoy temporalmente!

L’Ana li exigeix que parli bé. Miguel s’aixeca i se’n va. Segueix la sessió sense ell.

L’Ana ens diu: “ Miguel es como mi padre, que grita para hablar pero no es violento. Sabe que lo que se le ha dicho es verdad y es por eso que se va”. Ana és conscient que no serà la seva parella, ni farà de pare de la seva filla, encara que reconeix que també ha rebut ajuda d’ell.

Ens diu que sent que la Misy representa el millor de la seva vida, que és irreemplaçable ! L’Ana mostra satisfacció envers la seva filla, la qual s’ha aproximat i es mostra amorosa amb ella i ara és una nena alegre.

Senyalem el que ha rebut de bo de la teràpia i del centre maternal i el que pot rebre de la germana i ho reconeix. L’Ana assenteix amb el cap i diu que durant aquest període de temps, ha crescut. Una vegada ha pogut connectar amb el que és bo, li parlem de la seva part “borde” que ha pogut prendre consciència de la ràbia que desperta la situació, tot desvetllant també la seva part capaç de pensar.

L’Ana pot pensar en la sessió en els empipaments, en com la perjudiquen i com li poden ser útils.

Manifesta que ha après a no enfadar-se en el centre perquè això la perjudica. S’ha adaptat a les normes i pot expressar la idea que quan arribi a Mallorca haurà de fer el mateix a casa de la germana. Però també afegeix que, segons com és tractada, per exemple per en Miguel, llavors mostrar l’enfado també li fa servei per fer saber que a ella no se la pot tractar de qualsevol manera. Posa l’accent que el que és important és trobar la forma d’expressar l’enfado i que ella sent que ara ho pot fer sense descontrol. Aquesta manca de control era el que havia viscut a casa seva, amb els seus pares i ella repetia.

Veiem com tracta de comprendre i sentir la seva pròpia ràbia quan la veu reflectida en els altres. Reconeix la seva pròpia dignitat mitjançant el sentiment de ser ferida.

 

FINAL DE TRACTAMENT

 

L’Ana no pot continuar venint, arriba l’autorització i amb ella el passatge a Mallorca. S’acomiada per telèfon de la teràpia. Al cap d’uns mesos, tenim notícies mitjançant la seva germana que comunica que les coses van bé a Mallorca amb l’Ana i la Misy.

En aquest procés s’han anat desenvolupant les capacitats de la mare. L’espai d’observació, de contenció i pensament que hem pogut construir amb mare i filla, ha permès crear un espai on es reconeix la necessitat de pare però també posa de manifest la seva absència. Vivim una manca de la figura paterna en el rol parental. Com terapeutes exercim el lloc del tercer, com catalitzador de la relació mare-bebè. El terapeuta ha d’oferir la seva capacitat de rêverie i la contenció del nen i la mare, i treballar ajudant a que no sigui necessari recorre als mecanismes d’evitació. El bebè gira, a llavors, cap a la mare, amb totes les emocions, demandes i el trastorn pot ser treballat dins la relació mare-bebè. Norman 2001.

L’Ana té, ara, una millor comprensió de la seva ràbia i desesperació i té més confiança en les seves pròpies capacitats.

Es desenvolupen aspectes sans de la nena, pot buscar l’objecte i pot tenir una parella interna a la seva ment. També pot rebre i acollir els intents de la mare de contenir-la. El seu llenguatge s’ha enriquit i es comunica fàcilment mentre identifica una amplia gama de sentiments de la seva mare.

Hi ha interrogants respecte el futur de la relació i el creixement de la bebè. Malgrat això, nosaltres sentim que mare i filla han experimentat un període d’evolució encara que no sabem la solidesa que pugui tenir. Desitgem que l’Ana i la Misy disposin, ara, d’una experiència emocional diferent en la qual puguin recolzar-se, que les ajudi en la seva nova vida, sigui quin sigui, el seu futur.